2.en.40 Stockholm 2010 European Green Capital

This year we set off talking about sustainability and about a  European city, Stockholm, that during 2010 was given the award of European Green Capital.

In this web page you can find out some of the aspects that were taken into acount to give Stockholm this award.

Why is Stockholm called the Venice of the north?

Watch this video and find out some of the good things about being a European Green Capital.

tNow, having a map of Stockholm in your hands, walk around Stockholm and look for the city landmarks in your map.

 

Anuncis

1.gh.15 Les ciutats actuals: c) Les ciutats del Tercer Món

El més característic de les ciutats del Tercer Món és el fort contrast que existeix, entre una zona moderna i altra molt degradada. Sovint, això és el resultat de la confluència de dues cultures: la nativa i l’europea.

Caracas. Zona moderna i zona degradada.

La majoria de països del Tercer Món formaren part dels imperis europeus durant l’Edat Moderna i el segle XIX fins la primera part del segle XX. Els europeus varen crear ciutats noves seguint el model urbà occidental i transformaren les ciutats preexistents. Altres ciutats sorgiren després d’aconseguir la independència dels europeus, però moltes vegades imitaren els elements del paisatge de les grans ciutats europees i nord-americanes, com els edificis públics monumentals i els gratacels del CBD.

Ciutats àrabs: les antigues s’organitzen al voltant de la medina, on hi ha la mesquita i el soc o mercat. Al segle XIX es varen enderrocar les muralles que delimitaven les grans ciutats per tal d’ampliar el centre. En aquest s’ubica el CBD, amb edificis moderns que dominen un agombolament de petites construccions tradicionals, amb pocs equipaments i sense cap tipus de planificació.

El Caire (Egipte)

Meknes (Marroc)

Kandahar (Afganistan)

Ciutats d’Amèrica Llatina: Amb un origen colonial de l’imperi espanyol, presenten un plànol en forma d’escaquer (ortogonal), al voltant d’una plaça central, on se situen la catedral, el palau del governador i els principals convents. El centre, que s’estén entorn d’aquesta plaça, símbol del domini dels colonitzadors, mostra avui en dia símptomes de degradació. La renovació de les ciutats va significar la construcció de grans avingudes, espais verds i centres financers i de negocis (CBD).

Zócalo (Ciutat de Mèxic)

Temuco (Xile)

Zacatecas (Mèxic)

CBD de Ciutat de Mèxic

Ciutats africanes: Aquí la ciutat es va dividir en dues parts durant la colonització europea: la zona on s’establia la població europea, amb edificis grandiosos, i la ciutat habitada per la població indígena. Actualment, el barri europeu antic s’ha renovat en part i és ocupat per les classes socials amb més poder econòmic, mentre que la població més pobra es manté a l’altra zona, que s’ha desenvolupat de forma anàrquica, sense cap control.

Luanda (Angola)

Nairobi (Kènia)

Habitatges d’autoconstrucció

L’origen dels contrasts són econòmics. L’explosió urbana causada per l’afluència massiva i incontrolada de població rural ha generat un creixement de les ciutats espectacular, però, no ha estat acompanyada per un creixement econòmic paral·lel. La conseqüència d’aquesta descompensació ha donat com a resultat que la ciutat no pot oferir habitatges barats per la població immigrant, la qual, s’ha vist obligada a aixecar construccions espontànies amb materials de refús, sense aigua corrent, electricitat, xarxa d’evacuació d’aigües residuals (clavegueram), etc. Aquesta mena d’habitatges ocupen antics barris degradats del centre, però, sobretot, els suburbis de la perifèria. Han sorgit així, barris extensos on viu la majoria de la població urbana i presenten un ritme de creixement superior al de la ciutat en conjunt. Aquests barris reben diferents noms segons els països: faveles (Brasil), ranxos (Mèxic); viles misèria (Argentina); Bidonvilles (països antigues colònies de parla francesa).

De vora d’aquests infrahabitatges, trobem zones residencials, àmplies i confortables, d’una minoria adinerada, que imita el disseny occidental i tria per viure els millors llocs. Aquesta dualitat també la trobem en altres aspectes de la ciutat: fàbriques modernes conviuen amb petits tallers artesans. Gran part de la població (els qui viuen als infrahabitatges) sobreviuen amb els recursos que els proporcionen els serveis més antics (enllustrador de sabates, venda ambulant, delinqüència, prostitució,…).

Bidonvilles en Algèria.

Faveles al Brasil

Ranxo de Caracas

Problemes de la ciutat al Tercer Món

Atur i pobresa són els problemes principals. L’agricultura del país no pot alimentar la població urbana i la indústria i els serveis no poden donar feina a tots els immigrants que arriben a la ciutat. Com a conseqüència els nivells d’atur són elevadíssims i les condicions de vida miserables.

Tampoc no s’escapen dels problemes de contaminació, ja que la major part dels residus sòlids urbans i industrials van a parar als rius, i els pobres empren aquesta aigua per al seu ús.

En tercer lloc, hem d’afegir la xarxa de transport deficient que origina una congestió del trànsit important.

Barriada de Nairobi

Delinqüència a una favela.

Bombai (Índia)

Activitats: (per al dia 15 de novembre)

1) Explica què vol dir “la principal característica de les ciutats del tercer món, és el fort contrast existent”?

2) Quin és l’origen del “contrast”?

3) Intenta definir “infrahabitatge”.

4) Diferències i semblances dels problemes de la ciutat del tercer món i de les ciutats de països desenvolupats.


1.gh.14 Les ciutats actuals: b) La Ciutat Europea

La principal característica de les ciutats europees és la llarga història que presenten, la major part d’època medieval, però moltes tenen els seus orígens en època romana, i algunes, fins d’època grega.

L’estructura ens mostra tres corones: el centre, els barris que envolten el centre i la perifèria.

Perfil de les ciutats europees

El centre: Cada època ha deixat la seva empremta al centre actual, que correspon a la ciutat antiga i conté els monuments històrics principals i els llocs emblemàtics (catedral, palaus, places majors). En l’actualitat, el centre de la ciutat europea constitueix un espai reduït i densament ocupat, dominat per les activitats pròpies del CBD, i manté una funció residencial important.

Durant una època, el centre va ser abandonat i ocupat per grups socials de baix nivell econòmic i edat avançada, ara, però, la rehabilitació d’edificis antics del barri històric ha propiciat la tornada d’una població amb un nivell de renda més elevat i més jove. El centre de les ciutats europees s’ha revaloritzat.

CBD i centre antic de la ciutat d'Hamburg

Centre antic de Palma. Activitats terciàries (comerç).

Barris al voltant del centre: A partir del segle XIX, el centre urbà va créixer entorn d’amples avingudes de nova creació amb els eixamples, on l’aparició dels bulevards traçats als límits de la ciutat antiga és la característica més notòria. Entorn d’aquestes avingudes sorgiren els habitatges de la burgesia. Més enllà es varen estendre barris que avui presenten una certa degradació per l’antiguitat de les construccions i de les indústries que s’hi van instal·lar. En algunes ciutats, aquests barris han estat revaloritzats i ocupats per activitats de negoci.

CBD de Paris

Grans BOULEVARDS de Paris

La perifèria: En les dècades dels cinquanta i, sobretot, dels seixanta del segle XX es varen alçar grans conjunts d’habitatges a la perifèria. Molts es varen construir de forma ràpida i amb baix pressupost, cosa que ha originat problemes socials (edificis de baixa qualitat, zones sense suficients equipaments), que avui són objecte de programes de rehabilitació.

Hi ha una part de la perifèria, ocupada per habitatges de població amb ingressos alts, en construccions unifamiliars, envoltades d’espais verds i ben comunicades per carretera, lluny de la congestió, la contaminació, el renou i l’elevat preu del sòl edificable característic del centre.

Entre les zones residencials de la perifèria sorgeixen els polígons industrials, parcs empresarials i tecnològics, grans superfícies comercials i d’oci, situades vora les principals carreteres.

Àrea residencial en Palma

Poligon industrial. Al fons la ciutat.

Problemes de la ciutat europea:

1)      Problemes financers dels ajuntaments (no recapten prou doblers)

2)      Cal una millor planificació i aturar l’especulació del sòl

3)      Degradació d’alguns barris.

4)      Col·lapse circulatori del centre (ús excessiu de l’automòbil)

5)      Contaminació atmosfèrica i acústica

6)      Delinqüència i marginació social amb l’aparició de guetos

Contaminació atmosfèrica de Paris

Residus sòlids urbans

 

ACTIVITATS: (per al 11 de novembre)

Quines diferències i quines semblances trobes entre la ciutat nord-americana i la ciutat europea?

1.gh.12 El Món per la nit

Consum d'electricitat al món

Clica sobre la imatge i veuràs el món per la nit vist des de l’espai.  En realitat el que veiem són les ciutats il·luminades pel consum d’energia elèctrica (llum de les cases, els carrers, les autopistes, estadis). La següent imatge és la que correspon a la Península Ibèrica:

Activitats: (per al 4 de novembre)

Observant la imatge del món, podries dir quins continents tenen un major consum d’electricitat?

Quins països d’amèrica tenen més consum d’energia?

Quines zones d’Àfrica disposen de major lluminositat?

Nomena 5 països asiàtics amb un elevat consum elèctric.

Coincideix el consum elèctric amb la presència de ciutats molt poblades? Posa 10 exemples.

1.gh.11 Les ciutats actuals: a) La ciutat nord-americana

Actualment podem distingir al món tres models de ciutats. Aquesta que ens ocupa ara és la ciutat nord-americana. Aquest tipus de ciutat és relativament recent, varen néixer amb la revolució industrial i tenen una història curta, la qual cosa es pot apreciar en la forma i l’estructura.

Les ciutats nord-americanes mostren en general una planificació acurada, seguint un plànol en forma d’escaquer (ortogonal), on els carrers rectilinis es tallen en angle recte i els edificis s’agrupen formant illes.

Nova York. Illa de Manhattan. Plànol ortogonal.

Carrers de Manhattan (Nova York) nevats.

Els elements principals de les grans urbs són el CBD (Central Bussines District), al bell mig del nucli urbà, i les àrees suburbanes, situades a la perifèria. Entre ambdós espais s’estén una zona canviant, que està ocupada per indústries o per habitatges antics i ghetos, és a dir, barris marginats on habiten persones de la mateixa raça i cultura.

Estructura de la Ciutat Nord-americana

En principi, el CBD, també anomenat downtown, constitueix el cor de la ciutat i el centre financer i de negocis. Aquí trobem les seus dels grans bancs, les oficines de les grans empreses, centres d’oci (teatres, cinemes, hotels), els edificis oficials (ajuntaments). El preu del sòl edificable és molt car i per rendibilitzar-lo es construeixen els gratacels. Molt sovint, no hi ha habitatges, només edificis d’oficines. Les principals vies de circulació convergeixen al CBD.

Chicago. CBD (gratacels) i barris residencials.

Loa Angeles. CBD.

Denver (Colorado).

Houston (Texas).

Després del CBD, trobem els barris centrals, sovint molt degradats. Molts habitatges varen ser abandonats i posteriorment ocupats per una població amb ingressos econòmics baixos. Les persones de nivell econòmic mitjà i alt s’estimen més viure a les afores, a cases baixes unifamiliars, quasi idèntiques i en contacte amb la natura, que s’estenen al llarg d’àmplies avingudes i al costat de les autopistes i eixos de comunicació importants.

Barri central. Harlem (Nova York, 1958).

Suburbi de Nova York.

Paral·lelament a aquest moviment cap enfora de la població amb recursos econòmics, també les activitats secundàries (indústria) i terciàries (comerç, educació, sanitat, oci…) han anat abandonant el centre, de tal manera, que el 80% de les persones que viuen a les grans ciutats ho fan a les àrees suburbanes. D’aquesta manera s’han originat ciutats d’una extensió extraordinària, com és el cas de Los Angeles, on al voltant de l’antic CBD s’estenen les àrees suburbanes fins a una distància de 80 quilòmetres. La construcció d’autopistes per part del govern ha afavorit aquest creixement.

Los Angeles. Suburbi.

Autopistes en Los Angeles.

Aquest procés de suburbanització (creixement de les àrees suburbanes) mostra una segregació racial: els afores són habitats principalment per població blanca, mentre que les minories ètniques ocupen sobretot les àrees centrals.

Denver. Barris residencials per a blancs.

Problemes de la ciutat nord-americana:

1)      Els ajuntaments no disposen de prou doblers per fer front a les despeses que genera la ciutat (llum, aigua, clavegueram, recollida de fems,…)

2)      La degradació del centre, sobretot pel que fa a equipaments públics (edificis i carreteres en mal estat, sense parcs i jardins, etc.)

3)      Conflictes derivats de la segregació racial de l’espai (xenofòbia)

4)      Violència urbana

5)      Contaminació atmosfèrica

6)      Problemes de trànsit (hores punta amb moviment des de l’habitatge, en les afores, fins al treball al CBD o les indústries) amb un ús excessiu de l’automòbil ( a Los Angeles el 97% dels desplaçaments es fan amb el vehicle particular a través dels 3.200 quilòmetres d’autopistes que hi ha a la ciutat).

Excessiu ús de l'automòbil.

Contesta a les qüestions en el comentari:

Quines són les tres parts de l’estructura de la ciutat nord-americana?

Què són els guetos?

Com són i on se situen els habitatges dels grups socials amb ingressos mitjans i alts?

1.gh.9 El procés d’urbanització (4): La ciutat industrial

La Revolució industrial, que es va iniciar al final del segle XVIII a Anglaterra i en el segle XIX als països europeus restants, va significar passar d’una economia eminentment agrícola a una d’altra d’industrial. Sorgiren grans fàbriques que necessitaven molta mà d’obra. Els pagesos anaren abandonant el camp i partiren cap a les ciutats a treballar a les fàbriques, la qual cos va suposar l’origen del gran creixement de la població urbana.

La Revolució Industrial al segle XIX

Les ciutats van créixer molt en poc de temps, i sense cap tipus de planificació. Les indústries es van instal·lar a les ciutats i els pagesos que acudien a treballar-hi, vivien en condicions lamentables, a barris sense pavimentar, sense serveis públics i en habitatges que no posseïen ni les condicions més bàsiques d’higiene. Paral·lelament la multiplicació de les fàbriques dins la ciutat va començar a originar greus problemes de contaminació.

Contaminació d'una ciutat anglesa al segle XIX

El gran creixement va fer que la ciutat s’estengués més enllà de les muralles d’època medieval o moderna. En aquests espais s’iniciaren els principis d’una certa planificació, que implicaven a una divisió social dins la ciutat. L’enderrocament de les murades va fer aparèixer els nous barris de la burgesia: els eixamples. Responien als interessos de la burgesia adinerada i es caracteritzaven per traçat regular dels carrers (plànol ortogonal), amb àmplies avingudes (per donar cabuda al trànsit dels tramvies), dotats de més i millors serveis i habitatges amplis i confortables. Als mateixos eixamples es donava una divisió social en alçada: les famílies més riques habitaven als habitatges més bons, exteriors i situats als pisos primer (el que s’anomenava el principal) i segon (ja que aleshores no hi havia ascensors), mentre que els més pobres vivien a les golfes i als pisos alts, o als nombrosos habitatges completament interiors.

Eixample burgés de Barcelona

Interior d'una casa obrera

Enfront dels problemes que va plantejar el creixement incontrolat de la ciutat industrial, va sorgir la necessitat de millorar les condicions urbanes i planificar-ne el desenvolupament. Es tractava de la canalització de l’aigua; la construcció d’una xarxa de clavegueres, la distribució del gas, i, més tard, de l’electricitat. La introducció del tramvia i de les primeres línies de metro va fer possible una major mobilitat, la qual cosa va permetre a les classes benestants abandonar el centre de la ciutat i ocupar cases unifamiliars a la perifèria, en contacte amb la natura.

Els transports modifiquen la ciutat. Madrid (1930)

La Ciutat Lineal d'Arturo Soria. Madrid.

La millora de les condicions urbanes del segle XIX i principis del XX afectaren només els barris de les classes mitjanes i altes, mentre que els barris obrers continuaren molt degradats. A més dels eixamples, altres projectes que cal destacar són els de Haussmann a París que va crear amples i monumentals avingudes (els famosos bulevards) que permetien l’accés ràpid a l’interior de la ciutat; i la ciutat lineal d’Arturo Soria a Madrid que tenien com a objectiu crear zones amb cases unifamiliars enjardinades, i espais verds i serveis comuns.

Per fer l'avinguda de l'Opera, Haussmann tombà carrers.

Casa obrera de Nova York (1913)

Activitats:

Quins elements modifiquen les ciutats industrials?

Quins problemes planteja la Revolució Industrial a les ciutats?

Quines solucions es van donar als problemes?

Aquestes preguntes s’han de fer per al proper dilluns 25 d’octubre.

1.gh.8 El procés d’urbanització (3): La ciutat en l’Edat Moderna

Entre els segles XV i XVIII, diversos moviments intel·lectuals renovaren les idees de ciutat i urbanisme.

El Renaixement, durant els segles XV i XVI, recuperà els models clàssics de ciutat amb l’establiment de regles de simetria, proporció, ordre i perspectiva. No podem oblidar que la millora en les armes de foc, van impulsar nous sistemes defensius per a les ciutats, cosa que es trasllada en la renovació de les muralles, en forma d’estel, que permetia cobrir tots els angles front a un atac. Les realitzacions pràctiques, van ser escasses. Algunes ciutats italianes o La Carolina, en Espanya.

 

Plànol d'una ciutat defensiva.

 

 

Plànols de les muralles d'època moderna

 

 

Plànol de La Carolina. Regles de simetria.

 

 

La Carolina (Jaén). El nom li ve del rei Carles III.

 

El Barroc (segles XVII i XVIII) va significar la realització pràctica de moltes idees renaixentistes, sobretot, la preocupació per embellir i millorar l’espai urbà, com una forma d’exalçar el poder dels reis. Es construïren grans palaus amb jardins, esglésies i monuments en avingudes àmplies i rectes per crear grans eixos de perspectiva.

A Espanya va aparèixer la plaça major, on tenien lloc diversos esdeveniments públics. Es varen  prendre mesures per millorar les condicions higièniques de les ciutats: cementiris, clavegueram, ponts, fonts monumentals, etc.

 

Plaça Navona, actual.

 

 

Plaça Navona, Roma.
Plaça Major. Madrid.

La majoria de la població vivia encara en el camp, les ciutats eren en general petites, però s’hi concentraven les principals funcions politiques, administratives, militars, religioses i comercials. Sovint les ciutats estaven limitades pel recinte emmurallat, dins el qual dominava un paisatge amb pocs espais oberts, carrers estrets i tortuosos d’èpoques precedents, mal pavimentats i quasi sense serveis urbans.

Al centre de la ciutat es concentraven els edificis públics més importants i els habitatges de les classes privilegiades, que posseïen el control de la ciutat, així com les cases d’artesans i comerciants, mentre que a la perifèria vivien els pagesos que la proveïen d’aliments. Els habitatges pobres, apilotats i mal condicionats, contrastaven amb les residències d’estiu de les classes benestants, que s’alçaven també a la perifèria, però més allunyades del centre urbà.

 

Rocroi, França. Ciutat d'època moderna.