3.cat.19

Anau penjant els vostres poemes preferits….

El meu poema preferit

El pi de Formentor; Miquel Costa i Llobera (Peptoni)

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada
com l’au dels temporals.

PARAULES D’AMOR, Joan Manuel Serrat (Aina)

Ella em va estimar tant…
Jo me l’estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d’amor…

Paraules d’amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre’n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d’antics comediants.
D’històries d’amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys…

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m’arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d’amor.

静夜思, 李白( Jilin)
床前明月光,
疑是地上霜.
举头望明月,
低头思故乡.

1.TEÑO O CORAZÓN SENLLEIRO(Sara Bouza)

Teño o corazón senlleiro

e orfo na noite fría.

Non importa, agardaréi

polo albor do novo día.

Teño lobos, teño sombras,

teño a sorte fuxidía.

Non importa, agardaréi

polo albor do novo día.

Está mudo o reixiñol

que outrora cantar solía.

Non importa, agardaréi

polo albor do novo día.

Que está comigo a esperanza,

fiando, fía que fía…

Ela fía i eu confío

no albor do novo día

2.Tú eres mío, Tú eres mía.(SARA BOUZA)

Niña hermosa que me humillas

con tus ojos grandes, bellos:

son para ellos, son para ellos

estas suaves redondillas.

Son dos soles, son dos llamas,

son la luz del claro día;

son su fuego, niña mía,

los corazones inflamas.

Y autores contemporáneos

dicen que hay ojos que prenden

ciertos chispazos que encienden

pistolas que rompen cráneos.

1. A copdescuit obrires la finestra, Guillem d’Efak (M.Àngel Cabañero):
A copdescuit obrires la finestra
i entrà una rialla de claror
retxada d’ombres d’arbre. Era una ala
de sol ros amb polsim de papallona.

(Encara dúiem dol d’una conversa
morta com un torrent que el mar no troba.
Si es cerquen, els estels, per què no es troben?
I si no es cerquen, digueu-me per què volten?
I, enrampada la boca de preguntes,
marcides les carícies s’esfullaven
en el racó més trist d’un cos que pensa.)

De bat a bat obrires. Aleshores,
un esbart de falciots als llavis,
te vaig embolicar d’una glopada.

LA CASA D’ALT DE L’ABRE (JUDIT ECHEVARRIA)

La nostra casa dalt de l’arbre
és un vell pis del Barri Gòtic.
Només tu i jo hi sabríem cabre,
només tu i jo en tenim la clau.
És un reducte d’infantesa,
el nostre líquid amniòtic,
algunes molles de tendresa
dins d’un calaix folrat de pau.

De menuts, tu i jo somniàvem, cadascú pel seu costat,
un refugi de pirates, un recer ben amagat.
P’rò una cova a Barcelona no la troba pas qui vol,
ni cabanes en els plàtans de l’Eixample, prou que em dol!
Avui tens company, un fill, el renou quotidià.
Jo, ja ho veus, què vols que et digui… El mateix, si fa no fa.
I ara que no som tan joves hem trobat que és el moment
d’injectar-nos l’aventura i encarar-nos amb el vent.

La nostra casa dalt de l’arbre…

És petit, tronat i fosc, però així que entrem al cau
i tu fas cafè, de sobte esdevé tot un palau.
Uns coixins, taula i cadires, la flonjor d’un matalàs…
No li cal pas gaire cosa al Paradís per treure el nas.
Bé, posats a ser sincers també hi ha un ordinador
(poder treballar en silenci és un plaer). I un radiador,
perquè tu ets tan fredolica, quatre llibres, i res més.
Més enllà de la finestra, el neguit omple els carrers.

La nostra casa dalt de l’arbre..

Quan sortim i ens separem, tu retrobes l’univers
del qual mai no he format part, jo el meu món boig i dispers.
Em deixo endur pels corrents de l’atzar i, lluny de mi,
sé que rius, t’agites, lluites… i està bé que sigui així.
Som amb gent que ens estimem, fora de la intersecció
que ens pertany, i anem vivint amb la fonda convicció
que ens tenim en algun lloc l’un a l’altre. I que, quan
jo et necessiti o tu em busquis, ella ens estarà esperant,

la nostra casa dalt de l’arbre,
que és un vell pis del Barri Gòtic…

Amor, Pablo Neruda (Zandalie Pizarro A.)
Mujer, yo hubiera sido tu hijo, por beberte
la leche de los senos como de un manantial,
por mirarte y sentirte a mi lado y tenerte
en la risa de oro y la voz de cristal.
Por sentirte en mis venas como Dios en los ríos
y adorarte en los tristes huesos de polvo y cal,
porque tu ser pasara sin pena al lado mío
y saliera en la estrofa -limpio de todo mal-.

Cómo sabría amarte, mujer, cómo sabría
amarte, amarte como nadie supo jamás!
Morir y todavía
amarte más.
Y todavía
amarte más
y más.

AMOR PETIT (Andrea Cuervo)

 

De quin estel t’has despenjat, amor petit…?
Com has sabut guarir l’escletxa gran,
que m’han obert al pit?
On has collit aquest perfum,
que m’ha envaït els cinc sentits
si no és abril,
si no és abril,
amor petit.

On has desat els teus juguets
i els mitjons blancs de fil…?
De quina lluna has pres l’argent,
que dus entre els teus dits…?
I dius que amb mi vols fer-te gran,
i quan t’escolto em faig petit.
No corris tant,
no corris tant,
però corre amb mi.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: