1.es.8 Kol Nidrei

El portero del RCD Mallorca, Dudú Aouate, celebra este sábado la fiesta judía del “Yom Kipur”, día señalado como la festividad más importante del año en el calendario judío. Conocido como “el día del perdón”, es una jornada de ayuno y reposo, dedicado a la oración, en el que los judíos no pueden realizar actividades ni desplazarse durante 25 horas.
Dudú Aouate pasará en su junto a su familia el “Yom Kipur”, que concluye al anochecer del sábado 18 de Septiembre, por lo que no podrá disputar el encuentro de liga frente al Club Atlético Osasuna.
El RCD Mallorca respeta las especiales circunstancias que van a impedir a Dudú Aouate jugar en esta jornada.
(Noticia aparecida en RCD Mallorca.es, el 16 de septiembre de 2010)

.

El Yom Kipur se inicia con el recitado de la plegaria Kol Nidrei, que ha inspirado composiciones como esta música clásica de Max Bruch, interpretada en este vídeo por la orquesta filarmónica femenina de Viena. Entre las muchas versiones que se han grabado, he escogido esta de una joven violinista de 15 años, nieta de un superviviente del Holocausto:

Preguntas:
¿Qué festividad musulmana es comparable al Yom Kipur? ¿Hay alguna fiesta cristiana que también promueva el ayuno?
¿Qué es el Holocausto?
¿Qué medidas ha tomado Francia estos últimos meses contra los gitanos?

Comentaremos todo esto el lunes día 4

Anuncis

1.en.7. Our new assistant teacher, Taylor, will come next week. Acrostics for Taylor.

Hello everyone,

This year Molly will not be with us and we shall miss her very much, but we’ll have a new assistant teacher, Taylor, who is also great and who will teach us a lot of interesting things.

So far, we know very little about Taylor, but we’ll gradually get to know him and find out what he is like . We have the whole school year ahead.

Do you remember the acrostics we did last year?

In order to welcome Taylor to our class I made three acrostics with his name. When he comes to our class next week, we’ll ask him which adjectives he feels  fit him best. Maybe all the adjectives I have chosen are wrong, we’ll have to wait and  see.

Acrostic

From Wikipedia, the free encyclopedia

An acrostic (Greek: ákros “top”; stíchos “verse”) is a poem or other form of writing in which the first letter, syllable or word of each line, paragraph or other recurring feature in the text spells out a word or a message.

Homework for Monday 3rd:

Look up the adjectives you find in the acrostics you do not know in a dictionary. Think about someone you know (it can also be a celebrity or a famous person) that can be described using that  new adjective. Post your comments to the blog and write them in your notebook too.

Tall

American

Young

Lively

Organized

Relaxed

Tough

Adventurous

Yankee

Leader

Optimistic

Rebel

Teaser

Artsy

Yuppy

Loving

Outspoken

Romantic

1.es.7 Judío, hebreo, israelita, sionista

La confusión lingüística entre los distintos términos con que nos referimos a los árabes, también se da cuando hablamos de los judíos.
¿Qué diferencia hay entre estas cuatro palabras: judío, hebreo, israelita, sionista?

Arxivat a castellano. Etiquetes: , , . 7 Comments »

1.ca.1 Biografies

Enguany treballarem les biografies com a gènere narratiu. Aquí teniu la biografia d’algú que coneixeu un poc. Llegiu-la i en parlarem dilluns que ve.

El meu pare i la meva mare eren els dos de Londres. Es van conèixer en un viatge de tren que anava des de l’estació de King’s Cross cap a Arbroath, Escòcia, quan tenien, ambdós, divuit anys. El meu pare anava a incorporar-se al Royal Navy (la Marina Reial), i, la meva mare, al W.R.N.S. (Women’s Royal Naval Service –Servei Femení de la Marina –; l’equivalent a on anava el meu pare, però per a dones). La meva mare va dir que tenia fred, i el meu pare va fer de compartir el seu abric amb ella, i… bé. Es van casar més o menys un any després d’això, quan en tenien dinou.

Els dos van deixar la Marina de Guerra i se’n van anar als afores de Bristol, a l’oest anglès. Quan la meva mare tenia tan sols vint anys em va donar a llum. Vaig néixer a Chipping Sodbury, prop de Bristol (Anglaterra), el 31 de juliol (com el Harry) del 1.966. Era un bebè certament rodanxó. La descripció a “la pedra filosofal” de les fotografies que “semblava una gran pilota de platja […] amb barrets de colors diferents” s’ajusten molt a la meva imatge dels meus primers anys de vida.

Un any i onze mesos després de que jo nasqués va arribar la meva germana Di (Dianne). El meu primer record és el del dia del seu naixement, o, si més no, el meu primer record que puc datar en la memòria. Recordo perfectament d’estar jugant amb un tros de plastilina a la cuina mentre el meu pare sortia i entrava de l’habitació contínuament, com un llamp, anant i tornant del costat de la meva mare, que estava parint a la seva habitació. Sé que no em vaig inventar aquest record, perquè temps després vaig contrastar els detalls amb la meva mare. També recordo que em vaig menjar la plastilina. Tinc, també, una viva imatge mental de mi, després, caminant pel seu dormitori, agafada de la mà del meu pare, i veient la meva mare amb camisa de dormir estirada al llit al costat de la meva radiant germaneta, completament nua amb el caparró tot cobert de cabells i que semblava tenir uns cinc anys d’edat. Aquest estrany i fals record, format pel que vaig anar escoltant de nena de les converses dels grans, em ve inevitablement al cap sempre que penso en el dia del naixement de la Di.
La Di tenia –i segueix tenint- un cabell molt fosc, tirant a negre, i uns ulls marró fosc com els de la meva mare, i era considerablement molt més bonica del que jo mai ho havia sigut (i encara segueix sent-ho). En compensació a això, crec, els meus pares van decidir que jo seria “la llesta”. A les dues ens molestaven els nostres respectius títols. Jo volia ser menys la pilota-de-platja-de-cara-platet-de-llenties (per les pigues), i la Di, que ara és advocada, es sentia molt molesta –i amb raó- quan ningú no es fixava en res més que en la seva careta bufona. Aquest fet va contribuir sens dubte a que tres quartes parts de la nostra infància ens la passéssim lluitant com un parell de gats salvatges empresonats junts en una capseta diminuta. Encara avui, la Di llueix una fina cicatriu just a sobre de la seva cella del cop que li vaig fer quan li vaig llençar una pila –però jo mai la vaig voler copejar, vaig pensar que s’ajupiria a temps per esquivar-la! (aquesta excusa no va convèncer gaire la meva mare, que es va enfadar com mai l’havia vista en ma vida).

Als quatre anys de que jo nasqués ens vam mudar, deixant el nostre bungalow, a Winterbourne, també als afores de Bristol. Llavors vam anar a viure a una casa mig adossada amb ESCALES que la Di i jo no vam trigar gaire en convertir-les en un escenari on hi representàvem, una vegada i una altra, un tràgic drama en què una de nosaltres es ‘penjava’ de l’esglaó més alt fent que les escales eren un perillós i fondo penya-segat, aferrant-se a les mans de l’altra i suplicant-li que no la deixés anar, oferint-li tota mena de suborns i de xantatges, fins que acabàvem per caure precipici avall, trobant la nostra tràgica ‘mort’. Aquest joc el vam trobar infinitament divertit. Crec que l’últim cop que vam jugar al penya-jugat va ser en el Nadal de l’any passat, encara que crec que la meva filla de nou anys no el va trobar tan divertit com el vam trobar nosaltres dues.

El poc temps que no el passàvem barallant-nos, la Di i jo érem les més millors bones amigues del planeta i part de l’estranger. Li explicava un munt d’històries i de vegades no em feia ni falta asseure’m sobre d’ella perquè m’escoltés i estigués quieta i calladeta per fer-ho. Sovint les meves històries acabaven per convertir-se en jocs en què jugàvem juntes amb uns personatges normalment sempre molt semblants per cadascuna de nosaltres. Jo era extremadament manarire a l’hora de portar a terme aquests jocs de llarga durada, però a la Di li era bastant igual, això, perquè normalment li donava els millors personatges, els personatges estrella.
Hi havia molts nens rondant la nostra edat vivint al nostre nou carrer, i, d’entre ells, un noi i la seva germana que tenien el cognom de Potter. Aquest cognom sempre m’havia agradat, ‘terrissaire’, mentre que el meu mai no em va entusiasmar; ‘Rowling’ (la primera síl·laba pronunciada “raou” –Raulinc-, en comptes de “yú” –Riulinc-), que es prestava als desafortunats jocs de paraules com els “Rowling Stones”, per dir-ne un. Temps després el germà ha sortit per la premsa reclamant que ell és el ‘vertader’ Harry Potter. Sa mare també ha explicat als reporters que ell i jo ens solíem disfressar de bruixots. Naturalment, res d’això és cert. De fet, tot el que recordo del noi en qüestió era que tenia una “Chooper”, que era la bicicleta que tothom volíem als anys setanta, i que un cop va llençar una pedra a la Di, per la qual cosa jo li vaig fúmer un fort cop al cap amb una espasa de plàstic (jo era l’única que tenia dret a llençar coses a la Di, home!).

A l’escola de Winterbourne m’ho vaig passar molt bé. Hi havia un ambient realment relaxant; recordo que fèiem molts treballs amb fang, dibuixàvem i escrivíem històries, cosa que se’m donava de meravella. No obstant, els meus pares sempre havien tingut el somni d’anar a viure al camp, i pels voltants del meu novè aniversari ens vam mudar per últim cop a Tutshill, un poblet tocant Chepstow, Gal·les. A Tutshill hi ha un castell dalt d’un penya-segat que domina tota la vida. Crec que això explica moltes coses… Ens vam mudar al camp perquè sempre havia sigut els somni dels meus pares i perquè de la fàbrica Rolls Royce, on treballava el meu pare, a Chepstow hi havia bona combinació per anar-hi.

Els meus avis es deien Ernie i Stanley (com l’Ernest i l’Stan del Nitrèpid Bus), grans persones. L’Ernie tenia una botiga de queviures i quan anàvem a visitar-lo –ell i la meva àvia tenien el pis a sobre la botiga- a la Di i a mi ens deixava jugar a Botigues amb queviures i diners de debò, sempre que en acabat ho deséssim tot.
A l’Stanley de vegades li costava distingir la realitat de la ficció. Era un somiador i passava molt temps al cobert del jardí fent bricolatge. Una de les meves àvies es deia Kathleen, i jo me l’estimava molt. L’altra es delia pels gossos, fins al punt que se’ls estimava més que les persones (com la Marge).
La mudança va coincidir exactament amb la mort de la meva àvia favorita, la Kathleen, el nom del qual el vaig agafar quan vaig necessitar una altra inicial pel meu nom. No hi ha dubte que la primera pèrdua de la meva vida va influir en els meus sentiments envers la meva nova escola, que la vaig odiar totalment. Estàvem tot el sant dia asseguts als pupitres de cara a la pissarra. La mestra asseia els alumnes segons el que ella pensava de la seva intel•ligència, i amb deu minuts va tenir prou per asseure’m a la filera dels “totxos” (hi ha una sèrie de persones que han influït el personatge de l’Snape, i aquella mestra, sens dubte, n’és una). Cada dia ens feia jugar a un joc de càlcul mental i el primer dia jo vaig aconseguir només mig punt. Mai no havia fet fraccions! Les matemàtiques, la veritat és que no eren el meu fort. En el meu primer examen vaig treure un zero! A l’escriptori on m’asseia hi havia un forat per posar-hi el vell tinter, però el meu escriptori en tenia dos, de forats. Havia estat furgat amb la punta del compàs del noi que ocupava la taula l’any anterior. Aquell noi havia d’haver treballat amb un silenci impressionant fora de la vista del professor o professora. Vaig pensar que allò era una gran odissea, i vaig trobar que podria ampliar aquell gran monument amb la punta del meu propi compàs. Així que quan van acabar les classes s’hi podia introduir el polze còmodament per aquell segon forat.
En els meus primers anys escolars em passava l’hora del menjador inventant històries protagonitzades pels meus amics convertits en superherois… que acabaven amb “continuarà”!
Quan vaig complir els onze anys vaig anar a l’escola de secundària Wyedean. Quan feia sisè superior em va passar una cosa molt important. Un noi provinent de Xipre (el seu pare treballava a l’exèrcit) va arribar a l’escola. Es deia Sean Harris, a qui està dedicada “la cambra secreta”, propietari del veritable Ford Anglia. El Ron no és un retrat del Sean, però sí que s’hi assembla molt. Ell va ser el primer dels meus amics en aprendre a conduir. Aquell cotxe blau i turquesa va significar per a mi la LLIBERTAT i el deixar de demanar al meu pare que em portés a tot arreu, que és la pitjor cosa de viure en un poble de camp si ets una adolescent. Alguns dels records més feliços que guardo de l’adolescència provenen del cotxe d’en Sean i els nostres viatges en la foscor. Va ser la primera persona amb qui vaig parlar seriosament sobre la meva real ambició per ser escriptora. Ell també va ser l’única persona que em va dir que jo aniria molt lligada a l’èxit, opinió que va significar molt més per a mi del que jo mai havia explicat a ell.
A l’escola de secundària també vaig conèixer la senyoreta Shepherd, professora de llengua anglesa, que va influenciar-me molt en la meva vida. Era molt estricta, i podia arribar a ser crítica i cruel, però treballava a consciència. Jo la respectava molt perquè l’apassionava ensenyar. Suposo que va ser una mena d’introducció a un tipus de dona diferent. Era feminista i molt intel•ligent. I no estava per ximpleries. Recordo que un dia em va enxampar a classe fent dibuixet mentre ella parlava i em va dir que allò que feia era una falta de respecte envers ella. Jo vaig intentar defensar-me dient que, malgrat no ho semblés, l’escoltava, però ella va dir que igualment era una falta de respecte. Allò em va impressionar. Mai no imposava la seva voluntat amb un “perquè ho dic jo”, i és per això que els seus raonaments feien impacte. Així que m’agradava molt la classe de llengua i literatura. La senyora Shepherd posava molt d’èmfasi en l’estructura dels textos i no permetia que li entreguéssim la feina poc treballada. Tot i que jo llegia molt, em va anar d’allò més bé que m’ensenyessin què és el que estructura un text i li dóna ritme. Vaig aprendre moltíssim d’ella i encara seguim en contacte. Va ser l’única mestra a qui vaig fer confidències. M’inspirava confiança. Quan va sortir publicat “la pedra filosofal”, em va enviar una carta a través de l’editorial Bloomsbury. Per a mi els seus comentaris van ser més importants que qualsevol crítica dels diaris, perquè sabia que tot el que deia ho deia sincerament. Ella era la integritat personificada. I el llibre li havia agradat.
Durant l’adolescència vaig tenir peixos tropicals, que eren una de les meves aficions, i encara m’agraden molt. La veritat és que he tingut diversos animals domèstics, apart dels peixos tropicals. Quan era molt petita teníem un gos que es deia ‘Thumper’, el ‘Tambor’ de la pel•lícula “Bambi”. Quan el van haver de sacrificar em vaig posar molt trista. Després vam tenir dos conillets d’Índies… i una guineu se’ls va menjar. La carnisseria va tenir lloc al jardí de casa nostra, i encara recordo l’escena (no va ser precisament agradable)… Més tard vam tenir un altre gos, en Misty.

La pitjor cosa que em va passar durant l’època de la meva adolescència va ser que la meva mare es va posar greument malalta. Quan jo tenia quinze anys la meva mare va ser diagnosticada com a malalta d’esclerosi múltiple, una malaltia del sistema nerviós central. Encara que molts dels malalts d’esclerosi múltiple experimenten períodes de remissió –en els quals la malaltia para d’avançar per un temps i, de vegades, fins i tot millora–, la mama no va tenir tanta sort. Des del dia que la van diagnosticar va anar empitjorant lentament però sense aturar-se. Crec que la majoria de la gent creu, en el fons, que les seves mares són indestructibles… per a mi va ser un impacte molt fort escoltar que la meva mare patia una malaltia incurable, però, fins i tot llavors, no sabia completament el que el diagnòstic volia dir del tot.
Vaig acabar l’escola el 1983 i me’n vaig anar a estudiar a la University of Exeter, a la costa sud d’Anglaterra. El Misty, el meu gos, encara corria per casa en aquell temps. Vaig estudiar francès, la qual cosa va esdevenir un error. Vaig sucumbir a la pressió dels meus pares d’estudiar llengües “útils” i modernes em comptes d’una carrera “sense sortides” com era l’anglès…la veritat és que no hauria d’haver cedit a fer-ho… Pel costat positiu, però, estudiar francès va significar que em passés un any vivint a París com a part del curs.

Quan vaig acabar la universitat me’n vaig a anar a Londres; la feina on vaig durar més va ser amb Amnistia Internacional, l’organització que lluita per apagar la violació dels drets humans de tot el món. Però en el 1990 qui era el meu xicot en aquell temps i jo vam decidir anar a viure junts a Manchester. Va ser després d’un cap de setmana buscant pis, de tornada cap a Londres, en un tren ple de gent a gom a gom, que simplement va aparèixer la idea de Harry Potter.

Jo sempre havia escrit (el primer conte que vaig escriure, i era petiteta, era la d’un conill de nom Conill –agafava el xarampió i el visitaven els seus amiguets animals-), des dels sis anys, (els meus pares estaven sempre enganxats als llibres, també) d’una forma quasi contínua; però mai no m’havia excitat tant una idea com aquesta per escriure fins aleshores. Per desgràcia no portava un bolígraf que funcionés a sobre, i era massa tímida per preguntar a ningú si me’n podia deixar un. Ara em paro a pensar i crec que potser això va ser el millor que vaig (o no vaig) poder fer perquè, a falta del bolígraf, em vaig asseure en una cadira i vaig començar a pensar… Quatre hores pensant! (el tren anava amb retard). I tots els detalls em van anar venint al cap… I aquell noi de cabells negres com l’atzabeja, baixet, primet i poqueta cosa amb ulleres que no sabia que era un bruixot es va anar convertint en una persona cada cop més real i humana en mi. Crec que si hagués aturat les idees en aquell moment per passar-les al paper, el més probable és que s’haurien quedat, algunes d’elles, estancades, perdudes o ofegades (encara que de vegades em paro a pensar, també, quantes de les idees que em vaig imaginar en el viatge havia oblidat ja quan va ser l’hora de passar-les al paper).
Vaig començar a escriure “la pedra filosofal” aquell mateix vespre, encara que aquestes poques i primeres pàgines no tenien res a veure amb la forma final del llibre. Em vaig mudar a Manchester, amb el manuscrit enganxat a mi, que no parava de créixer ple d’idees que se’n anaven en totes direccions, i que incloïa idees de la resta de la carrera del Harry a Hogwarts, no només del primer curs. Llavors, el 30 de desembre de 1990, va passar una cosa que va donar la volta al meu món i al del Harry per sempre: la meva mare va morir.

Van ser uns temps terribles. El meu pare, la Di i jo estàvem destrossats. Ella tan sols tenia 45 anys, i nosaltres mai ens vam poder imaginar –segurament perquè encara no ens havíem fet la idea del tot- que pogués morir tan jove. Recordo sentir com si una llosa m’estigués fent pressió contra el pit amb força, un literal dolor al cor.

Nou mesos després, en un intent desesperat per desaparèixer un temps, me’n vaig anar a Portugal, on vaig trobar treball com a mestra d’anglès en un institut lingüístic. Em vaig emportar el manuscrit de Harry Potter, és clar, que no parava de créixer, amb l’esperança de que el meu nou horari de treball (ensenyava per les tardes i les nits) m’ajudaria a continuar la meva novel·la, que havia patit un gran canvi des que la meva mare havia mort. Els sentiments del Harry vers la mort dels seus pares eren ara molt més profunds, molts més reals. En les primeres setmanes que vaig estar a Portugal vaig escriure el capítol que més m’agrada de “la pedra filosofal”: El mirall de Gised.

Esperava que en tornar de Portugal portaria sota el braç una cosa meravellosa: el llibre ja acabat. En efecte, vaig portar una cosa meravellosa, però que era encara millor que el llibre acabat: la meva filla. Vaig conèixer un periodista portuguès, Jorge Arantes, i em vaig casar amb ell. Encara que el matrimoni no va funcionar, em va aportar la cosa més meravellosa de la meva vida. La Jessica (així va ser el nom que vaig posar a la meva filla) i jo vam arribar a Edimburg, allà on vivia la meva germana Di, just a temps pel Nadal del 1994.
Vaig intentar de ser professora un altre cop, i vaig saber que si no acabava el llibre d’hora, el més segur seria que mai ja no ho faria. Sabia que la jornada completa de professora, junt amb la preparació de les classes, i amb una nena petita a la que mantenir sola no em deixaria temps lliure ni per respirar. I llavors em vaig posar a treballar com una boja, amb l’únic objectiu d’acabar el llibre i intentar publicar-lo. Quan la Jessica s’adormia profundament al seu cotxet, jo me n’anava al cafè més proper i escrivia frenèticament (passar tanta estona en un bar sense prendre més que una tassa de cafè no agradava gaire als amos, però vaig tenir la sort de que el meu cunyat obrís un bar “Nicolson’s”, on vaig poder escriure tranquil•la). Escrivia quasi cada vespre. I Quan vaig tenir-lo acabat, vaig haver de picar-lo tot a màquina jo sola. De vegades, de fet, odiava el llibre tot i que alhora m’encantava.

A la fi va estar acabat. Vaig enquadernar els tres primers capítols en una carpeta de plàstic, i la vaig enviar a un agent. El mateix dia que el va rebre me’l va tornar automàticament. Però el segon agent a qui vaig enviar el manuscrit em va enviar una carta demanant-me la resta del manuscrit. Va ser la millor carta que vaig rebre a la vida, i mira que tan sols tenia dues línies…

El meu nou agent Christopher Little va passar un any intentant publicar el meu manuscrit. La tira de còpies van tornar sense èxit. Però l’agost del 1996 finalment en Christopher em va trucar explicant-me que l’editorial Bloomsbury m’havia ‘fet una oferta’. Jo no donava crèdit al que escoltava. “Vols dir que el publicaran?”, vaig preguntar bastant estúpidament. “El publicaran segur?”. Vaig penjar el telèfon i vaig començar a cridar i saltar pels aires. La Jessica, que estava asseguda a la seva trona gaudint del seu berenar, em va mirar amb cara d’espantada.

I de segur que ja coneixeu la resta de la història, no?

L’Editorial em va demanar que posés una altra inicial al meu nom perquè fos més ‘comercial’, i vaig escollir la ‘K’ de ‘Kathleen’, la meva àvia preferida i que va morir en la coincidència de la nostra mudança a Tutshill, com ja he dit abans. Em van demanar, també, que abreugés ‘Joanne’ a ‘J’, perquè van pensar que els nens mai comprarien un llibre escrit per una dona…

I el que va passar després de la publicació van anar de meravella. Una editorial americana, Scholastic, em va pagar 150.000€ assegurant-me la publicació dels set llibres. Dos anys després de “la pedra filosofal” vaig treure “la cambra secreta”. Va ser realment difícil d’escriure, doncs no sabia si el nivell estaria a l’alçada de com la gent esperava. Però al ser número u en vendes en les primeres setmanes em van fer canviar l’opinió… I així s’han anat publicant els demés: “el pres d’Azkaban”, “el calze de foc” i “l’orde del Fènix”.

La Warner Bros., i això ja va ser massa per mi, va comprar-me els drets dels primers llibres per fer pel·lícules de Harry Potter! Ja han arribat a “el pres d’Azkaban”, i ja s’està gravant “el calze de foc”.

M’he tornat a casar, aquest cop amb el doctor Neil Murray, amb qui visc a Pethshire, Escòcia. En Neil m’ha donat un fill, en David, nascut poc abans de la publicació de “l’orde del fènix”.
I la veritat és que ara n’espero un altre. Sempre m’ha il·lusionat tenir tres fills!

El fenomen Harry Potter és meravellos… i fenomenal. Els editors britànics van fer enterrar en una càpsula del temps a King’s Cross que conté unes prediccions fetes per alguns nens sobre què passarà al setè llibre de la sèrie.
També he obert una web, http://www.jkrowling.com, on tots els fans poden estar al dia amb els últims esdeveniments, curiositats, etc.

No crec en la màgia, però… no trobeu que tot el que està passant és màgic?

Arxivat a català. Etiquetes: . Leave a Comment »

1.es.6 Moro, árabe, musulmán, islamista

El curso pasado vimos que las palabras pueden tener una carga connotativa o simplemente una referencia denotativa. ¿Te acuerdas?
Aquí tenéis cuatro términos relacionados con el tema que estudiáis en Sociales y que se prestan a confusión: moro, árabe, musulmán, islamista. Los medios (¿recuerdas qué son?) en ocasiones no los usan correctamente, y contribuyen a la imprecisión.

Ejercicios (en el cuaderno):
1. Intenta diferenciar las cuatro palabras, según tengan que ver con la geografía, la cultura, el idioma o la religión. ¿Cuáles de estas palabras están connotadas?
2. ¿Se puede ser musulmán sin ser árabe? ¿Y musulmán sin ser islamista?
3. Comenta la frase que dijo el ex presidente José María Aznar: “España rechazó ser un trozo más del mundo islámico cuando fue conquistada por los moros”: ¿a qué se refiere?
4. ¿Qué significa la expresión bajarse al moro?

Día de corrección: miércoles, 29-09

1.gh.4 El llegat de l’Islam: paraules d’origen àrab


Un arabisme és un estrangerisme derivat de l’àrab i incorporat a una altra llengua.

Tipus d’arabismes

Els arabismes estan relacionats amb les activitats en què la cultura aràbiga fou capdavantera sobretot a l’edat mitjana. Actualment molts dels arabismes d’aquest origen han esdevingut desuets per la relació amb la vida tradicional (en el català bàsic els arabismes ja només representen el 2%). Els arabismes del català, i moltes dels corresponents en altres idiomes, pertanyen sobretot a la terminologia de la construcció (alcova,  argolla, golfes, jàssera, rajola), el guarniment de la casa i el vestuari (aixovar, alfàbia, alfil, arracada, barnús, catifa, escacs, gerra, guitarra, matalàs, safata, setí, sanefa, sarró, setrill, sofà, tarima, tassa, taüt), l’agricultura (albercoc, albergínia, alfals, arròs, carxofa, cotó, garrofa, llimona, taronja, sèquia), la gastronomia (almívar, escabetx, fideu, mandonguilla, massapà), el govern (alcalde, aldea, alqueria, rafal, raval), la guerra (almirall, almogàver, ràtzia,  ronda, tambor), la química i l’adrogueria (alcohol, càmfora, elixir, química, quitrà, sosa, talc, xarop), el comerç i el transport (albarà, aranzel, arrova, aval, magatzem,  tara, tarifa) i la navegació (garbí, llebeig, llibant, ratxa, xaloc), la pesca (aladroc), l’astronomia i la matemàtica (algoritme, almanac, guarisme, xifra, zenit, zero), i la fauna (fardatxo, gasela, girafa, papagai, zebra).

També tenim arabismes en la toponímia de la Península Ibèrica, les Balears i Sicília. En el cas del territori de llengua catalana es classifiquen en a) apel·latius (Albaida, Albalat), b) procedents de noms propis (molts començats per Beni-, Bini-, ‘fill de’), c) apel·latius seguits de noms de persona i d) híbrids amb un element llatí (Benillup, Catarroja, Llucalcari, Valldemossa). Els apel·latius es repeteixen a les Balears i al País Valencià (Muro, Rafal, Alqueria, Alcúdia, Algaida, Almudaina). La zona de distribució dels topònims és la mateixa que la del lèxic comú.

Hi ha també antropònims d’origen aràbic tradicionals del territori de llengua catalana. Només són cognoms i són moltíssims menys que els noms comuns i els topònims. Són casos d’antropònims d’origen àrab els següents: Arabí, Arrom, Bennàsser, Borja, Gamundí, Homar, Maimó, Massot, Massutí, Medina, Melis; Vinàixer, Vinatea. A aquesta minsa quantitat s’hi haurien d’afegir els que procedeixen de topònims (Binimelis, Deià, Mesquida, entre els actuals) i que no són, doncs, el reflex d’una població mudèixar. El poc nombre d’antropònims d’origen aràbic conservats és el resutat del costum que els esclaus en cristianitzar-se adoptassen el cognom català dels seus padrins i un nom cristià.

Article de la Wikipèdia.

Activitats:

Copia 15 paraules d’origen àrab que utilitzis habitualment.

1.es.5 China conmemora 30 años de la política del hijo único

hijo único China
El Gobierno chino conmemoró este sábado 25 de septiembre el 30 aniversario de la política del hijo único, controvertida ley que prohíbe a gran parte de las familias del país tener más de un vástago pero que, según las autoridades, ha servido para controlar la superpoblación del pueblo más numeroso de la tierra.
La agencia oficial Xinhua recordó que fue el 25 de septiembre de 1980 cuando una circular del Partido Comunista de China ordenaba a los miembros de esa formación y a los de la afín Liga de la Juventud Comunista que tuvieran sólo un hijo, una norma que después se aplicaría a toda la población nacional.

Según la Comisión de Población y Planificación Familiar de China, que se encarga de aplicar esta ley, China actualmente tendría 1.700 millones de habitantes si no se hubiera puesto en práctica esta norma, en lugar de los 1.335 actuales (según estadísticas de finales de 2009).
Ello ha contribuido a la mejora de muchos indicadores sociales, como la renta per cápita, la esperanza de vida (ahora de 73 años), la extensión de la educación o la disminución en el número de personas que viven en la pobreza (250 millones hace tres décadas, 40 millones en la actualidad).

No obstante, reconoció el artículo de Xinhua, la política del hijo único ha tenido también efectos negativos para el país, como el envejecimiento de la población, que ha llevado al país asiático a considerar la posibilidad de elevar la edad de jubilación, como se debate en algunos países de Occidente.
O los abortos selectivos y los abandonos de niñas por familias que prefieren tener un hijo varón, lo que ha desembocado en otros problemas, como el desequilibrio de sexos o el tráfico de bebés y esposas (en algunos pueblos apenas hay mujeres debido a la citada preferencia por tener chicos y no chicas).

También debe mencionarse la aplicación de esterilizaciones y abortos forzosos a matrimonios que violan la ley, en algunas localidades chinas, o el hecho de que la política sea considerada un tanto clasista, ya que las multas por tener más de un hijo son muy elevadas para personas de clase baja pero son llevaderas por los ricos, por lo que muchos de ellos se saltan la ley.
El país asiático confía en estabilizar su población e incluso comenzar a tener un crecimiento demográfico negativo hacia mediados de siglo, y ya antes será probablemente rebasada por la India como el país más populoso del mundo.

La política del hijo único establece que las familias sólo pueden tener un vástago, pero también incluye muchas excepciones a esta regla. Pueden tener un segundo hijo, por ejemplo, las parejas en las que tanto el marido como la esposa no tengan hermanos, y también aquellas madres de familias rurales que hayan tenido una niña en el primer embarazo.
Además, las familias de minorías étnicas como los tibetanos, los mongoles o los uigures, entre otras, pueden tener hasta tres hijos, dado el escaso porcentaje que estos pueblos representan en el total nacional (apenas el 5%). Zonas muy desarrolladas del país y con problemas de envejecimiento de su población activa, como Shanghai o la provincia de Cantón, se han planteado en los últimos años relajar la política y permitir a las familias que tengan más de un vástago.

(Artículo publicado en 20minutos)

Ejercicios:

1. Lee y entiende el texto.
2. Escribe en tu cuaderno:
a. Resumen (unas tres líneas)
b. Significado de las palabras en negrita
c. ¿Por qué se considera clasista la política del hijo único?
d. ¿Por qué provoca el retraso en la edad de la jubilación?
e. ¿Qué grupos están exentos?

Día de corrección: miércoles, 29-09
Arxivat a castellano, demografia. Etiquetes: . 2 Comments »